Adéu

La dolça Sweet. La banyera amb aigua de pluja, i pols, i pol·len, i aranyes, i branques de vímet. L’olivera, que fa uns dies estava convençuda que estava mal podada. I avui, com gairebé tot, dubto. El piló de llenya amuntegada i a l’intempèrie. Plena de pluja, plena de rosada, d’humitat. De petjades invisibles de la Sweet. Els troncs que tenen el dins sec i deixen convertir-se en foc. Les escales, que parlen rapidíssim quan s’hi enfila la Sweet. La porta, de pany maleït. Els veïns, els de la casa en obres constants i sempre insatisfets amb el resultat. I els de sota, clavadets a la Sweet. Preciosos.

L’home gran de més a la vora, que sé que em saluda a través del periquito verd-groc de dins la minúscula gàbia, endreçada com els mobles que s’entreveuen rere els vidres. La ràdio, que acompanya a l’home dels mots de periquito, que m’acompanya mentre estenc la roba sense agulles perquè mai bufa el vent fort i s’ho endú tot.

El Jardí fet per nans. Amb els seus geranis, rosers, i camins i caminets. La porta sempre oberta del jardi dels nans. Pintada, repintada d’un altre color i lluent.

El gos insolent, que té veu de pastor alemany. Que ni m’olora ni reconeix la meva olor ni fa de gos, perquè sempre borda. Des del primer dia fins avui. Que crec que té piscina, perquè hi veig les dutxes i que crec que té manguera per a la piscina, perquè durant les matinades d’estiu sempre se sentia xiuxiueig d’aigua bellugant-se. I el gos, despert com si fos rat-penat.

La casa romàntica. Amb l’hort. Que no l’he vist treballar mai però està completament treballat. Ara cols, i bledes i encara aguanten els pebrots. La casa d’abans. Amb la seva olor d’aromàtica quan plou. Amb els seus ocells particulars. Els de cada dia. Rodons, però prou petits per posar-se a la reixa i gronxar-s’hi hores i hores. Fins que jo passo i migren al plantaner. Al plataner que pateix, perquè plora saba. O potser no és saba i són llàgrimes de plantaner. Pateix i no sap com dir-ho. I fa brots per tot el tronc. I com més baix és el brot, més i més pateix.

L’alzina de la casa de vidres i cortines. La dels aglans de sobre la vorera. Acompanyada per l’olivera i per una taula amb dos cadiretes i un engronxador. Sempre amb la mateixa posició. Com si els nens ja no fossin tan nens i allò tan sols fos un vestigi del que havia estat.

La casa, el regne del xiuaua blanc. Que al principi bordava molt i s’enfilava sobre el seu tro. Però ara som amics i, contra tot pronòstic, no ha costat gens guanyar-me’l. Té la caseta de totxanes ocupada per un gat de marbre. Té l’entrada de la caseta de totxanes ocupada per un gos de marbre. I després de tan desplaçament, la caseta de totxanes no se la sent seva i més aviat se sent rei de tot l’espai. Del de la caseta de totxanes i del de la caseta dels humans. I camina amb reflexos imperials i es fa l’important. Entre la la paret esquerra de la casa i l’arbust hi he descobert el lloc sagrat. Ombra a l’estiu. Sol a l’hivern.

La casa dels estius musicals. On s’hi sentia una guitarra i uns quants nois cantant cançons. Potser els hagués pogut interrompre, una matinada, després de treballar, per explicar-los que jo també coneixia les cançons que cantaven. Potser m’hi hagués pogut quedar una estona i dir-los que em fan mal els peus de tant amunt i avall de la cuina del restaurant.

La caseta que només son baixos. La que, pels meus coneixements en el tema, diria que es fàcil de robar. A la caseta de baixos i prou hi viva el gos més bonic del barri. Marró, gros i de galtes estirades. Cada dia li deia bona nit i roncava i roncava, vigilant la casa. Em sembla que el vaig arribar a estimar aquell gos. Des del matí que li vaig cedir el pas al carrer ens vam entendre. Fins que un dia, setembre arribat, ja no el vaig veure. Ja no l’he vist mai més. Sempre penso que aquell jardí no era suficient per ell, però sempre miro si ja ha tornat del jardí més gran i s’aconenta de nou, amb el jardi de sempre. Però no.

El forn. El forn que a les 7.04 no tenen els croissants posats, però a les 7.06, sí. El forn que em salva. M’alegra els sopars i els dinars i a vegades tot i durant més d’un dia.

El pas de zebra del Pintor Fortuny. Amb STOP i tot, però disfuncional, perquè no hi passa cap cotxe, només jo, o tu o ell, però caminant i de costat.

El semàfor. L’etern semàfor. El semàfor de les tres posicions. Primer els de la dreta, després els de l’esquerra i finalment, amb mi creuant-lo, els de la perpendicular. O al revés si vinc del tren.

L’arbre salvat per mi d’un cel·lo asfixiant. D’aquells de: després d’aguantar el cartell reclamant llibertats el trec i no el treuen. I absent de cartell, passades 4 passes, reculo i miro als voltants. Dues de la matinada i alliberat.

Les cuques. Els milers de cuques negres i grosses caminant per terra. De nit i amb angúnia. A la velocitat de la llum i sense camí concret. Sortint per tot arreu i cap a tot arreu. Esquivant-les, perquè eren moltes i desitjant no sentir el seu crec-crec d’haver-ne xafat una. Les cuques que d’un dia per l’altre van desaparèixer. Diria que el mateix dia que vaig topar-me amb aquella espècie d’ungüent aplicat a la vora de l’om.

La casa singular, amb cortines rosa i lila i de sopar freqüents i amb força gent. Amb el gos poruc i que no vol entrar al transportín. Augura mal presagi.

Els arbres ornamentals, que semblen de plàstic. De mentida de lo perfectes que son. La perfecció tan sol existeix en els arbres ornamentals. Flors de colors excèntrics a l’hivern i verds majestuosos que aguanten qualsevol sequera. O gairebé qualsevol sequera. I fan goig.

Arriben botigues. El barber del Lucky Luck. Que mai està ple del tot però tampoc buit del tot. El centre de bellesa que cada matí em demana si tinc 5 minuts per sentir-me millor i, em sap greu, però sempre vaig apurada al tren.

L’home que ven vi. Que obre diumenges i festius. I que té begudes fredes a l’interior molt bé de preu. L’home que em mira i el miro. I així cada dia. Diumenges i festius inclosos.

La botiga de roba nova. Que encara no hi he vist mai ningú, però és que és molt nova. I els principis sempre son durs. La dona se la veu feliç i, de tantes idees que té al cap, les puc tocar. Son bones idees. Però no les diré, perquè son seves.

El mercat. Que a mi em sembla en ple declivi. Però potser no és així i el flaire és el d’abans. El de la vida lenta i les coses ben fetes i a mi se’m fa desconegut si no és a través de llibres.

El centre de catequesi, que també és càritas i que els dimecres s’hi fan llargues cues. Sempre hi ha bosses de roba. Roba que es veu neta i maca. Botes de pell girada i camises amb farbalants.

Els contenidors clausurats perquè no els sabíem fer anar i els embussàvem. Els diners que van costar, sotaterrats en els contenidors. Però no ploren, perquè son diners. I diners amb sentiments és un oxímoron.

I canvio de barri, i començo, un cop més, de nou. Amb carrers que no em recorden a res, que no em fan sentir res. Que són full en blanc i jo llapis gastat però que, amb el temps, seran part inseparable de mi.

 

Un cerrito :3

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s