Ser cendra

Tu entraràs a la cuina i em diràs que vens de l’hort i que no et pregunti més com van les mongetes perquè les mongetes, si les tens, és per tenir-hi algo plantat i perquè la Ramona deixi de posar el nas on no li toca. T’asseuràs al balencí i jo, optimista, pensaré que si encara no s’ha encés el foc és per falta de pinyes. I tu arronsaràs el front i de dues celles passaràs a tenir-ne una d’infinita. – No són les pinyes, diràs, ets tu que no l’entens. Que no ho veus que ja no vol cremar més? Que n’està fins al capdamunt, de la llenya? Tant et costa d’entendre, Enric?

La cançoneta de sempre. – Què t’ha fet l’estufa, pare? I tu diràs que la vida, la llenya, tot és lo mateix i que ara l’estufa no vol cremar i que tu tampoc. Perque l’estufa, després de tants anys, vol convertir-se en cendra i tu, vols deixar de ser tu i convertir-te en cendra, també. I aquí el meu cap, del bosc de pi pinyoner del costat del poble veí estant, aterra de nou a la cuina, davant l’estufa que li començo a agafar mania per la vida pròpia que sembla tenir, davant teu. I no em mires, tens els ulls perduts i no fas cap esforç per ser-hi. En ànima, vull dir. I aquest cop em dones indicis de que no és un desconnecto perquè estic per sobre de tot això, sinó més aviat un no estic aquí perquè estic abatut. I vull ser cendra, com la Isabel.

La mare ens havia deixat feia dos mesos i a les nits et sentia enraonar-li a l’estufa. Com si fos la mare. Perleta bonica. I és que el ritual del primer dia d’encendre l’estufa sempre el feia ella. Agafava branquetes  d’alzina, de roure no perquè al novembre ja està ben despullat, i les posava dins d’un got amb aigua. Molts gotets esparcits per tota la casa. L’estufa és la nostra vida, deia. I tu sempre afirmaves contundentment amb el cap. Gràcies a ella passem l’hivern.

Però avui, a ple novembre però venint de dies massa càlids per l’època, no. Avui era jo el qui l’estava intentant encendre – No puc suportar-ho, Enric, em diries. No tinc arrels que em sostinguin aquí. Soc tan sols escorça, matèria morta. Deixa’m ser cendra.

Aquest cop se m’ennueguen els ulls sense poder-ho contenir. Perquè sé que va de veritat. Que la mare t’ha deixat sense el dedins i que és veritat que tan sols ets escorça. I que aviat, l’estufa, a contracor, ho haurà de ser tot per a mi.

Foto extreta d’Internet

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s